Ximo Gimeno i Salvador. In Memoriam

Ens ha deixat Ximo Gimeno i Salvador, l’amic, el company, el mestre de tantes coses. Després d’un llarg combat amb la Parca —doncs ell mai fou un home que es rendira fàcil— Àtropos li tallà el darrer fil de la vida el passat 24 de desembre… Cloto feia anys que no pegava puntada, Laquesis poc a poc anava parant la roda, segurament, per respecte a un resistent de la fusta de Ximo, home Ximo 1
d’avantguarda, de primera línia, per a nosaltres que el coneguérem en aquells difícils anys de primeries de la dècada dels 70 del passat segle, a l’altura i nivell dels herois mitològics grecs i romans, encara que ell ho portara amb naturalitat, com si res, tot i pertànyer a una generació perduda en la foscúria del franquisme, una generació ensinistrada, a mig camí entre els veterans que havien fet la guerra, i els joves aleshores, fills d’aquells vells republicans vençuts, que començaven a lluitar contra la indignitat que n’era la dictadura franquista, i el femer moral d’un nacional-catolicisme que embrutia consciències i emparava encara, 30 anys després del final de la guerra —amb honrosíssimes excepcions— aquell vergonyós i anacrònic règim feixista.

Ens vam trobar en els moviments clandestins —no podia ser d’altra manera—, en la lluita per retornar la dignitat i les llibertats formals al nostre petit país, al nostre poble. Home d’una valentia inaudita en aquells temps, defensava públicament amb gallardia i enllà on fora, les seus idees valencianistes i de llibertat sense importar-li el lloc, el qui i el com, en uns temps que, simplement per això, el podien detindre i empresonar com a tantes companyes i companys.

Home de forta personalitat, sempre ben vestit, era un home elegant, polit, que donava molt bona imatge i a nosaltres, barbuts, vestits sempre informalment… ens deixava bocabadats. Era el Humphrey Bogart del nostre grup, amb la seua cigarreta a la mà o penjant als llavis; el seu café: la copa de “103” ; el seu posat peculiar i sempre, sempre, amb un somrís als llavis. Era el més major de nosaltres, per coses de l’edat, però el més jove d’esperit per tarannà personal.

Associació de Veïns de TB 1

Festa de l’Associació de Veïns  a l’estiu de 1976 al solar de l’actual capella de l’església. D’esquerra a dreta Ricardo, Àngels, i Ximo “El Presi”. 

Tertulià incansable, vivia apassionadament els esdeveniments polítics a nivell local, els del seu estimat País Valencià, els estatals, els internacionals… de formació autodidacta, estava al dia de tot i quan un tema no l’acabava de vore clar, buscava la manera d’informar-se, de documentar-se, per poder afrontar-lo i discutir-lo amb en propietat. Amb un ampli cercle personal pel seu tarannà propi, es relacionava i era capaç de parlar i debatre amb tot tipus de gent, apassionadament si feia el cas però amb un cert respecte, la qual cosa li donava igualment el respecte de tots. De tot açò va nàixer la nostra llegendària ja “Associació de Veïns de Tavernes Blanques” la nostra plataforma unitària on vam ser capaços de treballar conjuntament sota la seua Presidència, amb totes les organitzacions clandestines que tenien algun tipus de presència al nostre poble, el seu PC-PV, PSPV, PCE, CCOO, USO, CNT, MCE, ORT … algunes amb un sol o dos militants, però tant li feia, fent realitat l’acepció de la “Trabazón” que històricament havien reclamat els llibertaris. Fou i serà per sempre el nostre “President”: “Ximo el Presi” al nostre llenguatge afectiu.

ASSOCIACIO VEINS 1

1er Butlletí de l’Associació de Veïns “En tramite” diu al lateral… aleshores  el nostre “Cavall de Troia”: el moviment cívic intentava legalitzar-se, al seu darrera estaven les organitzacions clandestines que lluitaven per les llibertats.

No poguérem acabar la “revolució que volíem i somiavem” perquè… els processos històrics són molt llargs i complicats, i la crua realitat és que el franquisme deixà un país traumatitzat en la postguerra i després lobotomitzà les consciències i… nosaltres configuràvem una avantguarda idealista però minoritària que sense adonar-nos-en, ens deixàrem al darrera “las masas”per la “velocitat” que portàvem, allò que l’Ortega i Gasset explicava sobre els resultats del “sufragi universal” quan advertia: «en otro tiempo la masa no tenia cultura, pero no mandaba; ahora tampoco tiene pero manda», d’altres amb més visió política, acoblaren el seu discurs a allò que las “masas” d’Ortega volien sentir i amb tots els aparells dels “mass media” al seu servei, ralentitzaren ensinistraren i controlaren les ànsies de llibertat i reconduïren el procés cap als seus interessos, fins establir un bipartidisme anorreador que han mantés fins al nostres dies. Allò més trist és que comptaren amb la complicitat de molts dels antics lluitadors per la llibertat, que s’acomodaren al procés i es “professionalitzaren”.

Potser no es podia anar més enllà, amb unes “masses” encara molt esporuguides, que endemés, no veien factible ni possible aleshores “el món nou” que nosaltres teníem idealitzat i propugnàvem…Vés a saber.  El resultat és ben conegut.

FOTO 2

Part de la colla, a la llibreria, el nostre cau històric, punt de trobada i “territori lliure” al nostre poble.

Ximo, com molts de nosaltres, es convertí en un “Outsider”, mai feu “coll de figa”, ni renuncià al seu ideari, ni combregà —per conveniència personal— amb rodes de molí… Això engrandeix la seua trajectòria i ens enorgulleix a nosaltres en la mesura que vam ser els seus companys, colze amb colze, sense renunciar a res, de fet, i per tot això, tot està obert i tot és possible. D’aquelles lluites, d’aquelles bregues, han eixit noves generacions que possiblement tenen ara l’oportunitat de protagonitzar un canvi social d’ampla repercussió i sentar les bases d’un futur més digne, més lliure, més solidari… Ximo estaria ahí, i enllà on estiga el seu estel, ens enviarà la seua força, el seu alé solidari i ens dirà: no badeu, no badeu que ara va de bò.

En això estem, benvolgut Ximo, com sempre, com tu ens ensenyares amb el teu comportament d’avantguardista. D’aquella “vella guardia” traspassà Lleonard, Virtu… ara tu, però en quedem alguns seguint les vostres petjades, i noves generacions que continuen el cicle, allò que cantava el Raimón: Si en mor, que el cant siga ja realitat, que les esperances siguen fets, i que d’altres continuen, el que nosaltres continuem… Si en mor.

I per acabar, benvolgut amic Ximo, company i mestre, aquella de l’Ovidi, per a l’avenir:

I si de cas, jo no crec pas,

encara dura la vida dura,

doncs altre cop de part dels bons…

de part dels bons… fins a la mort!

Amb tot el meu agraïment per honorar-me amb la teua amistat, amb tota la meua estima i la meua més solidària i fraternal abraçada llibertària per a tota l’eternitat.

Rafa Arnal.

Soterrar Ximo Gimeno

Salut, honor i llarga vida a l’estel de la teua memòria!

Tavernes Blanques, a l’Horta del País Valencià estant, solstici d’hivern de 2014.

Anuncis

2 comentaris

Filed under Uncategorized

2 responses to “Ximo Gimeno i Salvador. In Memoriam

  1. JULIA BALLESTER LOZA

    Era una persona agradable,sencilla y cariñosa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s