9 d’Octubre 2013, reflexió d’un desencant

9 d'ocEstancament, és la paraula que, al meu parer, defineix millor la manifestació de la vesprada del 9 d’Octubre d’enguany a València. Sensació d’estancament que, com una mala broma, s’uneix a aquell que mostra la enquesta de “El Pais” pel que fa al valencianisme. Perquè més enllà de titulars complaents, Compromís està com l’any passat, i per la seua banda, la manifestació més buida del que ha estat altres anys. Però a esta manca de gent, que és una observació personal i que a falta de dades (car no n’hi ha xifres d’asistència, només titulars que se menegen entre el ‘Multitudinaria manifestación’ de “La Vanguardia”, i el ‘Cientos de personas recorren la calles del centro de Valencia’ de “Las Provincias”), l’estancament més seriós és l’ideològic, el del discurs i el de les actituds.

Quan he arribat a la manifestació, a la alçària de la Estació del Nord, la meua primera impressió ha estat doble: per una banda els buits entre “blocs” a la manifestació, i seguidament, l’encreuament d’insults entre la gent que anava darrere de la Senyera Nua i uns observadors que els increpaven des de la Plaça de Bous. Açò el primer que m’ha portat al cap, és que alguna cosa falla quan estes coses passen, i no només, és culpa de l’espanyolisme. Tinc com a afició, escorcollar les manifestacions a les que assistisc, de dalt a baix, primer per si trobe algú conegut, i després per a ferme una imatge general de la assistència, missatge, etc… En estes exploracions, no tinc més remei que anar per la vora al marge del cos de manifestants, la qual cosa, en un dia festiu com hui i amb els comerços al centre oberts te permet escoltar allò que la gent de fora opina de la mani. Algú deia esta vesprada per Twitter de manera triomfal, que n’hi havia molta gent acompanyant la protesta per les vores, bé no se si anomenar açò ignorància benintencionada o autoengany, perquè allò que he pogut escoltar de la majoria de gent que anava per la vorera del carrer Xàtiva i el carrer Colom, és venien de vore la entrada de Moros i Cristians, i ara se disposaven a donar una volta i fer compres. I la seua opinió general, si bé no tant militant com la dels presents a la Plaça de Bous, era en allò bàsic la mateixa: considerar un cos estrany a aquells que se manifestaven. “Estos catalanistas…”, “Ui, estos piensan más en Cataluña que en Valencia”, “Que pesaos… Pero bueno. Tienen derecho a manifestarse”. Estes expressions les he pogu desarreplegar a vora manifestació, i si bé no són desconegudes en el seu contingut per cap de nosaltres, ens deurien de fer reflexionar. Personalment no puc culpar que la gent m’estrangeritze quan ni per símbols, ni per discurs ens hem adaptat al sentir majoritari, o intentar comprendre’l de manera acurada, lluny del menyspreu. Per símbols, és obvi, banderes catalanes (cert que les senyeres nues també formen part de la tradició vexil·lològica valenciana, però, hui en dia, una senyera nua representa per a la majoria de la població a Catalunya, de la mateixa manera que la Union Jack ens remetrà sempre al Regne Unit, però un debat de raonament de símbols no és l’objectiu d’esta crònica), i per discurs… Vivim ancorats en una Transició constant, però sense allò bo d’aquell moment, la reivindicació social. I finalment la “Dignitat”, el tema central de la manifestació. El que venia a dir a la resta d’observadors externs, o el que és pitjor perquè és ben cert, és que els únics dignes com a valencians eren aquells que participaven de la manifestació. Esta creença generalitzada entre el valencianisme a creure que som la representació més pura, o genuïna de la valencianitat és un despropòsit molt gran per a un moviment identitari que busca ser hegemònic en la societat. Per estes coses la meua sensació final, és que un any més hem assistit a una tradició anual, cada any més buida de significat, si esque entenem per este la construcció d’una hegemonia pròpia, i la reivindicació d’una agenda que per altra banda no tenim.

Hem esdevingut un moviment de Bouvards i Pécuchets, reproduint el coneixement rebut, incapaços d’aportar noves solucions, copiant idees prèviament sacralitzades pel nostre diccionari particular, i el que és pitjor, actuant amb tota la bona voluntat del món per a ajudar a la nostra gent, però amb la gran errada de que ho fem sense ella. Burgesisme Il·lustrat.

Víctor Martínez

Advertisements

3 comentaris

Filed under Uncategorized

3 responses to “9 d’Octubre 2013, reflexió d’un desencant

  1. metilè

    per mi el pitjor és que en 10-15 anys ha baixat molt la participació de la gent jove, abans moviments com maulets o endavant estaven molt més vius a València que no hui en dia, Arran. La gent més gran +30 ha passat de ser un 40% de la manifestació a un 70%… per mi és més un tema de mobilització estudiantil a instituts i universats que no altra cosa.

  2. job

    Perdó per les errades. Alguna cosa passa i escric pràcticament a cegues.

  3. job

    Totalment d’acord però la teua reflexió els la porta fluixa a la majoria de participants. El valencianisme catalanista ja fa anys que ha donat per perdut el País Valencia i no té més preocupació que mantindre la bombolla en la que viu i sentir-s’hi comfortable, més ara que, gràcies al món virtual, por rebre aliment ideològic a diari.
    Algun dia, dins del món valencianista haurem de traçar una ratlla divisòria, ben visible per part del nostre poble, entre elnacionalisme valencià i el nacionalisme català. I quan més tasrdem, pirjor per a tots.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s