El Botifarra en el País de les Ueles, per Víctor Martínez

Diu la llegenda, que una vegada, no fa molt, a Torrent actuà Pep Gimeno ‘Botifarra’ per a les “ueles” de Caritas Parroquial de dita localitat. Diuen que en acabar la actuació, les dones, s’alçaren a aplaudir, i mentre ho feien, el ‘Botifarra’ cridà, “Visca el País Valencià!” i totes les bones senyores -que de roges catalanistes ne tindrien ben poc- es posaren a crida extasiades “Visca, Visca!”. L’èxit de Pep Gimeno, també, entre els cercles de nacionalistes joves, no està tant lluny d’allò que feu que un grup de dones grans es posaren a cridar “Visca el País Valencià”: la valencianitat emfàtica.

En les anàlisis assenyades de grans pensadors del nostre País, el valencianisme emfàtic és allò que n’hi ha al darrere del blaverisme. La identitat valenciana, la dels símbols propers, immediats, els del regionalisme valencià. Això és el nacionalisme emfàtic. Des del valencianisme, s’ha menyspreat tot açò, sobretot a partir dels anys 60. Per a ells, el contingut d’esta imatge regional, és la d’un País, que per aquella època, és considerava arcaic. Agricultura, tradicions populars religioses i soroll en contrast amb la indústria, el laïcisme i la asèpsia dels carrers -idealitzats- moderns, que és com dir, europeus. Esta opinió, també era compartida per les forces vives del Movimiento, les quals eren els primers interessats en mantindre la imatge regional, no sense certa tensió.

Fou l’any 1957, amb la “Riuà”, quan s’introduí entre la intel·lectualitat valenciana, en un moment de brillant fatalisme, que vivíem en una societat al marge de la modernitat, excessivament rural. Al marge de que els indicadors econòmics indicaven tot el contrari, la idea que la valenciana era una societat à la antiga, es covà a dues bandes de l’espectre ideològic, tant el franquista, com l’opositor. La postura de Fuster és ben coneguda al respecte; cal dir que en aquell moment els estudis econòmics sobre el País eren insuficients, tot i que n’hi havia que ja assenyalaven el canvi de dinàmica; però la imatge se mantingué. I així quan als anys 80-90 estudis inspirats en les vies obertes pel mateix Fuster, començaven a demostrar que la societat valenciana no era tant rural com es pensava i que la vía cap a la modernitat no era exclusiva d’un únic model (així com la mateixa idea de modernitat, sotmesa a crítica), Fuster es mantingué en el seu raonament. I amb ell, gran part dels quadres intel·lectuals fusterians. La ideologia, d’esquerres, i sobretot el mètode d’anàlisi marxista, marcà el camí: el camp era sinònim de retard, i la religiositat, també. Així, mostres de cultura i devoció popular -què són si no?- com la festivitat de la Mare de Déu dels Desamparats, es transformaven en una mostra del retard i l’analfabetisme d’aquells valencians. I les Falles, amb el seu soroll i estridència visual, quedaven lluny del que deuria ser una societat civilitzada, en la òrbita de la maurofília. Per la seua banda, si el franquisme abordà la modernitat, com una simple qüestió econòmica, és perquè així mantenia el monopoli sobre la imatge identitària valenciana, que per molt que fora regional, era la única que havien tingut els valencians fins a eixe moment.

Si bé, els exemples escollits -l’Horta, com a paradigma de camp; la “Maredeuta” i les Falles- són d’un àmbit molt concret de València i hinterland, ens hem de plantejar primer, que és la imatge amb més força de tot el País Valencià -si, perquè és la capital-; i segon, que sense moltes variacions, lloa a la vida del camp, Mares de Déu o patrons, i festivitats pròpies, formen part de la imatge identitària que hi podem trobar arreu del País: quants monuments al “llaurador” n’hi ha als pobles del país? I festivitats religioses, com la Mare de Déu de la Salut o Sant Antoni? I què me dieu dels Moros i Cristians? L’he resumit per facilitat, però, el mateix esquema identitari, “l’emfàtic”, forma part de la primera pressa de contacte amb el nostre entorn: les disputes entre Nules i la Vilavella per la Mare de Déu, són antològiques, i les trobem arreu, són una reafirmació del “jo” col·lectiu, front al veí. I qui té millors Moros i Cristians, Alcoi o Ontinyent? I el camp, gairebé tots els valencians, tenen un avi que hi treballava, i ahi queda per al record el “campet del iaio”. Resumint,quan som menuts,ens diuen que allò que ens diferència dels altres és l’esquema -que torne a repetir, he simplificat-, que defineix unes fronteres clares sobre quina és la nostra primera comunitat de contacte, fora de la família.

Molt s’ha parlat dels equilibris entre modernitat i tradició, que en el cas del valencianisme, si ho portem a l’extrem, seria el fusterianisme i el valencianisme emfàtic -els dos són identitat, però amb el pas del temps, s’han constituït en una relació dialèctica antagònica-, el mateix Fuster tenia problemes al respecte, i es menejava entre les dues corrents. Una era la identitat que creia necessària per al bé del país que s’estimava, la de la raó; l’altra, la identitat amb la que havia crescut i de la qual, no es podia desfer, la sentimental. I, no havia estat eixa darrera, per molt irracional que la considerara, la que al cap i a la fi l’havia menat cap a la reivindicació nacional?

I, tornant, és ací on entraria, part de l’èxit del Botifarra entre els joves valencianistes: estàvem orfes d’emfatisme valencià. Tot el que ens podien oferir aquells que ara ne tenen el monopoli, a nivell general, és l’imaginari que creà la Junta Central Fallera als anys 70. Per altra banda, al deixar de banda el món identitari proper, almenys aquell que atenia a la imatge general que el País tenia sobre ell mateix, el nacionalisme valencià cometé una errada. I amb errada, no vull dir que el nacionalisme haja d’esser necessàriament beato o folklòric -sense anar més enllà-, d’esquerres o de dretes. Parle del nostre flanc feble, el qual portem dècades intentant apuntalar a base d’apel·lacions a la raó. Però n’estem parlant d’un sentiment emocional, i la raó pot dir missa. Tot nacionalisme té com a base este sentiment emfàtic, de proximitat a la terra que ens ha vist nàixer -després ja el podem manipular i imaginar comunitats més o menys àmplies amb unes característiques o altres, però la base sempre és eixa-, o esque Catalunya, el nostre gran referent, no és emfàtica? Morenetes, pagesos, sardanes i castells, què són?

Confonguérem èmfasi en allò propi amb arcaisme. I això sense entrar a valorar, de quina modernitat parlem; fa 50 anys era normal que estiguérem limitats a un model d’allò que és “modern”, però hui en dia només puc dir que és per cabuderia. Els discursos d’Amèrica Llatina, la India, els que han fet que la CELAC siga hui per hui la 5ª economia mundial, que avancen les reformes socials i el repartiment de la riquesa, en estos països, en els quals per primera vegada en segles, la pròpia població pot començar a gaudir d’allò que ella mateixa produeix… Tots eixos discursos ens venen emmarcats amb la paraula “populisme”, populisme que no és més que èmfasi en les coses pròpies, en el propi poble, és la radicalitat del discurs nacional que només pot eixir, d’allò que primàriament entén com a identitat comuna, el conjunt del poble. Totes estes experiències, ens demostren, que no n’hi ha un únic model o camí per a ésser modern, alhora que ens recorden o deurien de recordar, que és la mateixa força dels discursos que fa 2 segles impulsaren els canvis que han creat el món en el que vivim.

Per això torne, Botifarra ens fascina -em fascina- és purament valencià, emfàtic, i alhora modern. Valencianista convençut, “blavero” en les formes. És la “arrel” de la que tant és parla, de la que tant s’ha reflexionat, aquella que vam perdre, la que anàrem a buscar, exclusivament als Pirineus; per recuperar el País. “Qui perd els orígens, perd la identitat”, la qüestió és, que els teníem, els tenim, davant dels ulls, als carrers dels nostres pobles i de les nostres ciutats, en les històries sobre alguna ocurrència pícara d’algú del poble, fa 4 generacions, que ens conta a tia Amparito… En la veu del Botifarra, destil·lador de tot açò, i més.

PD: Per als qui no conegueu qui és Pep Gimeno “Botifarra”, ací teniu:

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s