Banderes dels nostres Pares -Víctor Martínez-

Llegí l’altre dia la editorial de Vicent Partal a Vilaweb titulada “Nosaltres no som ells“, que podreu llegir al mateix Tavernes Post un poc més cap a baix. Vicent Partal al seu text troba d’explicar als “amics europeus” (sic), que durant tota la setmana han estat criticant les reaccions del govern de Rajoy, i sobretot d’este, al (no)rescat plenes de contradiccions i vistes com a irresponsables als mitjans estrangers, que això no és res nou per a nosaltres, la gent de Catalunya, País Valencià i Illes Balears; per al final recordar-los que nosaltres, no som espanyols, i sobretot, que no som com ells.

Si ens parem un poc a fer la anàlisi de la editorial en qüestió, és evident que la intenció d’informar als “europeus” és allò últim, el missatge és per a nosaltres, i el context de la mateixa editorial es mou entre la dicotomia “racionalitat-irracionalitat”, representada la primera per Europa i “Nosaltres” i la segona per Espanya. Al respecte, m’interessa la representació que se’n fa d’Espanya:

Aquesta absurditat econòmica és una de les moltes que fan. I les fan per una raó: encara que ho sembli, Espanya no és un país modern. Continua essent un país atemorit per la seua identitat. Obsedit per a construir com siga la seua identitat nacional. Espanya continua essent un país en què el nacionalisme, el seu nacionalisme, pot justificar les decisions més aberrants. Fins i tot les que van contra la lògica econòmica i contra Europa.

És interessant observar les coses que defineixen a Espanya per a Partal, la primera que no és un país modern, la segona que és un país nacionalista però sense identitat nacional, i la tercera que açò va en contra de la lògica econòmica i d’Europa. Estat nació, economia i Europa són tot conceptes que van junts agafats de la ma, sent Europa la idea que engloba les altres. Europa (o Occident, segons el context) representa la racionalitat, la modernitat, que en el cas dels estats, es representa en la forma d’Estats Nació, i evidentment economia (generalment liberal), eixa ideologia disfressada de ciència i que tant agrada perquè va parella al concepte d’expert, i per tant racionalisme, i tornem a començar. Així doncs tenim una clara diferència entre bons i roïns, ben establerta en termes de “modernitat”; si eres modern, eres bo, del contrari ho sent molt, però eres roin. Està “modernitat” però, que ve a definir allò que està bé i allò que està malament, és molt maniquea, perquè presentant-se com a una idea absoluta de bé, està definida per la subjectivitat de la mateixa Europa que l’ha creada i que es defineix en allò tant antic de “nosaltres som la civilització i civilització és allò que nosaltres diem”.

Per tant, és este un text de defensa d’Espanya? Ni molt menys, jo personalment sóc independentista i me sent valencià. En termes nacionals, el concepte nacional espanyol és enemic de les meues conviccions; però no trobe lògic agafar-me a uns tòpics per a definir que jo sóc bo i els altres són roïns. Perquè són tòpics, que ara mateix estan sent utilitzats contra Espanya, si, però també Grècia, Itàlia, Portugal i Irlanda, i per suposat com a part d’Espanya, nosaltres també. Tota esta càrrega de que els països abans esmentats són irracionals i balafien recursos tontament, es pot reduir pràcticament a conceptes religiosos i racials, que és el que n’hi ha al darrere de la aparició de la idea moderna d’Europa, tal i com la coneguem hui en dia. No és estrany que els països que formen els PIIGS siguen majoritàriament catòlics, i un d’ells ortodox i que per altra banda estan a allò que s’anomena perifèria. Allò Europeu, fou una construcció essencialment nord-europea i  amb una gran influència protestant. Estos últims, s’agafaren al treball com un valor fonamental que, entenien, els feia més cristians i sobretot els diferneciaca de la Església Catòlica (o la Ortodoxa) que vivia entre el luxe i l’excés sense fer res, i a la qual estaven enfrontats. Per l’altra banda, açò s’ajuntava a un concepte racial, que malgrat que ens diguen que ha estat superat, encara hi roman quan algú grata la superfície de moltes coses; els països del sud d’Europa i Irlanda no només eren catòlics/ortodoxos i per tant susceptibles d’ésser representats com a tal, sinó que també estaven molt a prop del Nord d’Àfrica i d’Àsia i tots havien tingut presència musulmana al seu si, i els irlandesos per la seua banda eren descendents de bàrbars celtes. Tot influències racials, considerades pernicioses per al desenvolupament humà. Estes idees, han vingut a raonar durant els últims 300 anys, el per què de l’endarreriment d’estos territoris i el seu paper subaltern respecte als països que dominaven el panorama, sobretot durant la època de la Industrialització i l’Imperialisme europeus pel món. Però, malgrat el segle que ens separa d’allò, podem recordar a Merkel posant en marxa la imatge del treballador alemany que ha alimentat al pereós grec, i qui diu grec diu italià, portugués o el que ens interessa, espanyol.

En este sentit, i tornant al text que ens ocupa, la idea de Catalunya (et alii) com a “Europa”, front a la Espanya “africana” és un dels puntals bàsics del catalanisme. Que a casa nostra, al País Valencià, produeix una situació ben curiosa, tenim valencians “bons” i tenim valencians “roïns”; si com a valencià t’apropes a l’ideal catalanista, eres un valencià bo, racional, modern… Europeu. Del contrari, eres un irracional, reaccionari…Espanyol, i te mereixes que te posem una foto de la festa de la Mare de Déu dels Desamparats, quan ix de la Basílica.El problema de tot açò si tornem al text, es la visió senzilla i acrítica, de la qual Partal fa gala, una visió que al remat es mostra maniquea.
Tota aquella generació, la dels nostres pares, que visqueren la fi del Franquisme, que representa la Espanya “no-europea” a l’extrem, s’agafaren a la bandera d’Europa com a sinònim de renovació quasi messiànic, agafat com a un dels pilars ideològics bàsics del sistema democràtic post-Transició que la justificava, des dels desmantellaments (racionalitat econòmica vs nacionalisme?), fins a les Olimpíades del 92. Tot l’esperit de la situació fou molt ben expressat per Al Tall a la seua cançó “Europ EU!“. Pareix mentida doncs, que alguns encara defensen Europa, la Europa enganyada per Espanya, pobre Europa! Sense recordar que és la mateixa Europa la que ha permés que les oligarquies econòmiques locals -estretament relacionades amb les oligarquies econòmiques europees fins al punt que no sabríem dir on comencen unes i acaben les altres- les que sabien molt be el que estava passant, i que miraven cap a altre costat perquè d’ahí ne traurien profit… I que al remat, els valencians, i el senyor Partal, deuríem de parlar d’una doble dependència, la desastrosa d’Espanya i la desastrosa d’Europa. Aquella bandera blava amb estreles que representava llibertat, i a la qual molts dels nostres pares encara continuen venerant; se’ns representa cada vegada més per als fills com a símbol d’un nou sotmetiment i d’una falsa modernitat… Una bandera la qual no volem agafar. Nosaltres no som ells.

-Víctor Martínez-

Advertisements

5 comentaris

Filed under OPINIO

5 responses to “Banderes dels nostres Pares -Víctor Martínez-

  1. En relació a l’editorial de Vicent Partal al vilaWeb que nosaltres vam repenjar al Tavernes Post pel seu interés, i que ha estat contestada amb una interessant argumentació per part de Víctor Martínez —així mateix ho reconeix Partal— també vull dir la meua opinió sobre alguns punts.

    En primer lloc pense que els nostres “amics europeus” tenen ben clar qui són “els espanyols”: els que estan de grat i els que estan a la força, però això és “un hort” on ells no posaran el peus ni diran ni quec… Això és un “problema espanyol” que s’ahurà de resoldre des d’ací… i qui sap-lo.

    La divisió estre bons i roïns en funció d’una hipotètica modernitat articulada per un context “mediterrani” —per posar un nom que no embolique més la troca— i l’Espanya profunda tot afegint quina comunitat pot estar més a prop d’Europa (quina Europa)… Què voleu que vos diga?

    Catalunya, el País Valencià i Illes Balears estan a hores d’ara regides —governar es una altra cosa— per governaments conservadors que a banda del nexe ideològic —a tot estirar amb diferents matisos— són tots d’anar a missa i combregar. Si això forma part de “la modernitat”… ja m’ho explicareu!

    Així mateix la diferència entre els “catòlics” del sud i els “luterans” del nord i la guinda dels ortodoxes doncs… A part de configurar una mena d’estigma “cristià” en la configuració d’Europa (la d’ells) a mi no em diu gran cosa. Jo per a ser i sentir-me europeu i ciutadà del món no necessite ser “espanyol” ni anar a missa —qui vulga que vaja— car… el do més preuat és la llibertat — diu un himne llibertari— i fins ací arribe. Si que sóc partidari d’una Europa laica, una Europa del pobles que lliurement es vulguen adherir, sense cap apriorisme ni discriminació envers ninguna comunitat humana siga quina siga la seua ètnia, la seua ideologia —fora dels totalitarismes—, la seua religió, la seua procedència ancestral o de despús ahir, una Europa socialment més justa i solidària… A eixa Europa ideal aspire i per eixa Europa lluitaré sempre perquè la superació dels “estats nació” que patim sols pot vindre al meu minso entendre per aquesta via.
    Estic d’acord amb Partal i amb Víctor Martínez en allò que “Nosaltres no som ells” però… no us penseu, potser —globalment— tampoc som tan diferents. Vés a saber.

    Salut i la meua abraçada llibertària per a tots dos.

    Rafa Arnal

    • Rafa, les referències religioses no van en el sentit de que la identitat “europea” personal de cadascú passe necessàriament per una pràctica religiosa concreta. El que assenyale és que la idea, el sistema “narratiu” Europa, té uns fonaments ideològics religiosos cristians, majoritàriament protestants (torne a posar l’exemple, la idea bandejada per Merkel de l’alemany seriós i treballador, i que forma part de la imatge que el nacionalisme alemany té de la essència de la seua gent, està adoptat de la ètica del treball protestant. I esta aparegué com a identificació amb el missatge pur de Crist, i com a element de propaganda diferenciació vers Roma, utilitzant a tall d’exemple, la imatge simple del retor gros). Estes influències es poden trobar en més sistemes ideològics (per exemple, el liberalisme) i narratives “politiconacionals”, gens sospitoses de religioses; Tampoc, la meua crítica a la modernitat europea, implica necessàriament que les elits profundament religioses de cas a nostra representen la “autèntica modernitat”.
      Gràcies per la molèstia de posar el text curt en la pàgina principal, jo no se fer-ho, i per haver-te pres la molèstia de llegir-te el text. Igualment disculpa la contestació i a les hores que te la faig, però les nits d’estudi tenen estes coses.
      Un abraç, i a vore si te veig pel poble

  2. Molt interessant. Aquest editorial ha provocat un allau de comentaris, cosa que em sembla significativa. Gràcies per un comentari tan treballat com el teu que me l’he llegit amb calma. Discrepe, com ja pots imaginar, en algunes coses però en altres em sembla que em repensaré el que vaig escriure.

    • Vicent, gràcies a tu per la seua atenció a la meua humil aportació al debat. Disculpe el to dur, si l’ha ofés, però la joventut i els exàmens tenen estes coses.
      Per altra banda me’n alegre, com és natural, que li haja fer-se repensar-se algunes coses, que ja he pogut llegir al seu editorial del dimarts.
      Atentament, Víctor

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s